Maternitat i autoconeixement: Quan el teu plor és el meu plor

Maternitat i autoconeixement: Quan el teu plor és el meu plor

Convertir-se en mare pot suposar, i millor que sigui així, una gran revolució en la vida de les dones. Tant per la part més bella, aquella que tant ens agrada realçar en aquests temps com per la part difícil que preferim no mostrar.

La qüestió és que no es pot escapar del poder. No es pot maternar des d'un altre lloc que no sigui nosaltres mateixes, amb les nostres virtuts i ferides d'infància. Aleshores, la criança pot constituir una porta cap a l'autoconeixement i el creixement personal. Si així ho trio, és clar. Ningú m'havia parlat de la violència de la societat colpejant el meu part.

Ningú m'havia parlat del silenci profund d'aquelles nits de lactància, ni d'aquells moments crítics que posaven a prova la meva capacitat d'estimar i de veure a través dels ulls de l'altre. Ningú m'havia parlat de l'instint visceral que se'm despertaria, del meu dolor amb el seu dolor, de la meva incapacitat d'autoregular-me, de la meva nena interior plorant amb la nena que tinc als meus braços. Ningú m'havia parlat dels moviments i les dificultats que sorgeixen en la parella amb l'arribada d'un nadó, dels meus canvis en la sexualitat, els canvis profunds de valors. Ningú m'havia parlat de com veuria jo la meva mare després de ser-ho.

Les nostres limitacions en el procés de maternitat, allò que ens omple de dubtes, dificultats i no ens permet estar autènticament presents, són constituïdes pel nostre caràcter, per les nostres pròpies marques d'infància. I caminem aquí, pretenent que els nostres fills gestionin les seves emocions i s'autoregulin sense ni tan sols nosaltres haver-ho aconseguit.

L'autoregulació és entesa com la capacitat espontània, visceral de tot organisme viu a la recerca del seu equilibri. És una cosa natural i està orientada cap a la vida. La mare és fonamental perquè aquest procés s'assenti, la mare pot servir d'“àncora” perquè el nadó aprengui a autorregular-se. Si ella mateixa no ha estat respectada en la seva subjectivitat infantil i en els temps biopsicològics durant la seva infància, en un entorn on es respirava amor, és molt difícil que entengui això amb les entranyes.

Per això la importància, en el camp de la prevenció, del treball personal del cuidador; ja que estem constantment reproduint les nostres ferides, que formen part de nosaltres intrínsecament, no podem deixar-les a la tauleta de llum.

Així, passem de l'idíl·lic conte de fades a una realitat ben diferent: nits sense dormir, plors, olors intenses i força solitud. A la “cova de la lloba”, tot el capital vital i afectiu que va ser constituït en la seva primeríssima infància, es posa a prova. Seguim avançant pel recorregut preciós d´acompanyar el desenvolupament d´una vida, la dels nostres fills, i ens anem trobant amb diferents moments.

Com quan comences a escoltar “No, jo solet!”, “Et no!, et!, no! No!” o davant del conflictiu despertar de la sexualitat que tant ens trastoca en una societat reprimida i prejudiciosa. Fins arribar a la crisi de reajustament que irromp amb l'adolescència, aquest període on pares i fills ens podem redescobrir i compensar les mancances heretades de les fases anteriors.

Aleshores, lluny de buscar un receptari sobre com ser bona mare, es tracta de mirar cap a dins, revisar les nostres pròpies vivències infantils i anomenar el que no va ser nomenat. Només atenent aquesta nena que has estat pots entendre autènticament els teus fills i reconnectar-te amb la saviesa innata que tota dona comporta, que et diu a cada instant què necessites i què necessita el teu nen, t'indica com actuar i com intervenir. Una saviesa instintiva i natural, afí amb la vida.

Entenc la maternitat com una nova oportunitat per créixer, madurar i evolucionar cap a la salut. Un riu experiencial que corre inevitablement fins als confins de les creences, dels supòsits, de les raons per donar pas a un amor gran, un amor que arrossega, que supera els límits coneguts, un amor cap a tots els nens del món i cap a la humanitat, un amor cap a la vida. Beneïda tasca i dono les gràcies eternament!

Loelia Campos. Terapeuta Gestalt.
Formada en Infància i Prevenció de la Neurosi amb Evanía Reichert.